diumenge, 25 de juliol de 2010

Camí de Santiago: missió impossible?

Aprofitant que és Santiago Apòstol- i des d'aquí felicito a tots els Santiagos, Jaimes, Jaumes i Yagos- comptar-vos que des de fa més d'un lustre que vull fer el Camí. Es diu aviat. Per una cosa o per una altra, al final aquí estic. Escrivint això en comptes d'estar allà o ja haver arribat, exhausta i feliç d'haver aconseguit una (de tantes) metes en la meva vida. Per allò de voler fer-ho amb els meus amics, sempre hi ha hagut una cosa per la qual s'ha anat postposant. I una, que per a segons quines coses té una gran capacitat d'espera, doncs he estat esperant. Aquest any, en ser Año Xacobeo, havia decidit fer-ho sí o sí. Amb amics o sense ells. Encara que considero que sempre és millor fer les coses en bona companyia, un tipus de camí així, en tots els sentits, també és recomanable fer-ho sol. Així que, donades les circumstàncies, estava decidida a fer-ho by myself, sabent que aquest any, no estaria precisament sola al camí. Almenys, no d'una manera física. Doncs bé, estant ja mentalitzada, havent escollit ja la ruta, havent-me obsequiat una bona amiga amb una guia molt completa (mil gràcies Mercè!), estant tot gairebé a punt...trobo feina. I no només això, sinó que per tot l'estiu, que era quan volia dur a terme el meu camí. Així que, benvinguda sigui la feina i fins una altra ocasió Camino...Em consola que al desembre de l'any passat vaig fer una escapada amb el meu germà i la seva xicota, d'un dia, per saber què se sent en arribar i besar el Santo (malgrat que el nostre viatge va ser més cómode).Com va ser el dia 30, vam poder veure com preparaven tot a la Catedral, per a l'entrada de l'any Xacobeo. Ens vam deleitar amb la seva gastronomia, els passeigs pels carrerons del barri vell i aquesta manera particular de ser dels gallecs. Així doncs, hauré de conformar-me amb fer el Camí en una altra ocasió o seguir les "estrelles" que guien els pelegrins i que poden trobar-se per la plaça Lesseps. Ah, i si voleu riure una mica, aquesta pel•lícula "Al final del Camino", que tracta de com, moltes vegades, les relacions també són un camí més en les nostres vides.

2 comentaris:

  1. El camí sempre seguirà allà esperant que el facis... la feina, ja és més complicat.

    Jo te'l recomano de debò. El vaig fer fa uns anys en bici i em va encantar, i això que no estava preparat físicament.

    ResponElimina
  2. En bici, què bo!.Gràcies pel consell. En realitat, és veritat que sempre està allà i que només he de trobar el moment adequat...

    ResponElimina

Gràcies pel teu comentari!