dijous, 30 d’abril del 2009

Retorn a Brideshead

Si hi ha hagut una sèrie que m'ha agradat i inclús emocionat, aquesta és Retorn a Brideshead (Brideshead revisited) una meravellosa sèrie britànica de 1981, basada en la novel·la del mateix nom, de l'autor britànic, Evelyn Waugh. No recordo com, la sèrie va caure en les meves mans i vaig veure tots els capítols, un darrera de l'altra. No cal dir que està perfectament ambientada en el selecte món de l'aristocracia britànica, la universitat d'Oxford i els dilemes morals que se'ls presenta als protagonistes. La música, l'ambient de melangia que relata i l'amor impossible del protagonista, va fer que en acabar de veure-la, em quedès pressa dels mateixos sentiments.
Més tard, vaig voler llegir el llibre i tot i que reconec que en ocasions se'm feia una mica feixuga la lectura, vaig gaudir encara més de la qualitat literària i de com va sapiguer l'autor, mostrar les "lluites internes dels protagonistes". Altament recomanable!

dijous, 23 d’abril del 2009

Imatges de Sant Jordi

.......................Roses vermelles..........................
...................pel dia de Sant Jordi a Barcelona.....

.........més roses..............................
.................I llibres, molts libres,........
signats, com ha fet el mismíssim Gerónimo Stilton!!
RAC 1 en directe en el Palau Robert. Al migdia i amb el sol de justícia que hi havia, les cadires estaven buides.
Versió RAC 1 en directe. Ple de gom a gom.
Panoràmica dels jardins del Palau Robert, amb l'equip de Toni Clapés al fons.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Tocar fusta

Entro en la botiga de mobles de fusta- aquí tot és de fusta, no hi ha res fet amb conglomerat- i haig d’esperar una estona perquè hi ha un noi que vol comprar una prestatgeria d’exposició. Mentre, em passejo per la botiga i contemplo meravellada, que en aquest món dominat pel conglomerat, encara hi ha qui, no només construeix en fusta, sinó que té clients. Tauletes, caixes i caixetes, armaris, cadires i cadiretes, prestatges i prestatgeries, calaixeres, lliteres,...Acaricio cada peça com el que sap que només hi podrà gaudir d’aquest tresor, d’aquesta manera.
Vaig fent-me una idea mentalment, de quin tipus de taula vull: el grossor de la base, les pates, el color, etc.
Un cop la dependenta queda lliure, li demano per una taula. De seguida em diu si conec les “taules camilla”. Em pregunto, a què ve això de les "taules camilla". Me les imagino en casa de la iaia, amb els faldons a sobre i un tapet de ganxet, fet per ella. Amb una planta d’interior, que ella mima amorosament. No, no, encara no m’hi veig així.
Miro per la botiga a veure si hi ha cap que s'assembli a la que vull.
-Veig que per alguna raó, vols una taula de fusta...- Pregunta com si fos una pitonissa.
La seva pregunta em provoca tot un seguit de reaccions, tot i que no li mostro el meu esclafit de riure.
Com que estic a la secció de taules i em quedo mirant una d’elles, em diu si aquesta ja em va bé. Me la miro. És una taula, que ja he clissat abans i veig que costa gairebé 300 €. De fusta ben massissa, això sí.
-No et convenç- s’atreveix a dir-me.
-Perdona?-li contesto tot i haver entès la pregunta
-Que veig que aquesta no és la que vols- torna la dependenta-vull-ser-pitonissa.
-Sí...el que passa és que la vull sense aquest tipus de cantonada...la vull més rodona...
-La vols rodona?.
-No, no. Vull una taula com de despatx, però amb les cantonades romes.
-Com que veig que miraves aquestes... –diu assenyalant les dos rodones que hi ha.
-Ja, perquè aquestes són del tipus que m’agraden, però la vull més ample, més gran. I amb les cantonades no tan punxegudes, pot ser?.

I sí, pot ser. Em pregunta quin tipus d’acabat vull en la fusta. Natural, envernissada o de colors. Em decanto per fusta envernissada, més agraïda a l’hora de netejar-la. Li dono les mides i m’adono que el dibuix se li dóna millor que endevinar les necessitats dels seus clients. Tot i que avui l’ha tocat bregar amb una que...

Quan estic a punt d’anar-me’n li pregunto.
-Quina fusta és?.
-És pi o avet, crec, d’un país nòrdic.
Me’n vaig, imaginant-me l’arbre, amb tot el seu procés natural, fins a arribar a les mans del fuster que farà la taula a mida per mi. Amb les cantonades romes, això sí.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Desig que no va poder ser



Se'm dóna bé fer amanides amb molts ingredients. Les preparo en un moment i puc aprofitar qualsevol cosa que hi hagi per la nevera.
El que ja no se'm dóna tan bé, és canalitzar el desig. Però això és com quan preparo les amanides. Només cal veure quins ingredients van els uns amb els altres.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Fer Pasqua abans de Rams


Sempre m'ha fet gràcia aquesta dita de "fer Pasqua abans de Rams" i aprofitant que avui és Diumenge de Pasqua, doncs això: respecteu les tradicions i regaleu la mona als vostres fillos i filloles.

dijous, 9 d’abril del 2009

Berlusconi, no ha anat mai de campaments


Dubto molt que Berlusconi hagi anat mai de camping, menys de campaments. Si el que volia era treure ferro a la situació, crec que, un altra cop, ha ficat la pota.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Vangelis, música evocadora

Irlande, de Vangelis. Buscant música en youTube, he trobat aquesta tan maca. I de sobte, m'he adonat de l'enorme poder evocador de la músca i de com aquesta em transporta molt lluny, en el temps, en l'espai i en mi mateixa...

diumenge, 5 d’abril del 2009

Estimada plaça Lesseps,...

Avui t'han inaugurat, desprès de tans anys de fer i desfer. De polèmiques, que si zones verds, que si grises, que si ferros aqui, que si al·legoria d'un vaixell allà, que si desnivell,... I tan soroll, per a no res. Bé, dir no res potser no seria just. Deixo que les imatges facin cinc cèntims del que ha estat la gran festa de la plaça, d'avui.
Els publicistes, s'han lluït amb aquest cartell. D'aquesta xistera, podria sortir més seny i menys arquitectura sense cap ni peus?.
Ser agraït és de bona educació. El títol, però, porta a confusió: la teva festa?, fer meva la plaça?, alguna proposició indecent?.

Aquestes plantetes, que regalaven els de Parcs i Jardins ( i que són les mateixes any rere any), són tot el verd que mai tindrem en la plaça. Quan apreti la calor de veritat, comencarem a caure fregits, per la falta d'ombra i pel paviment.
La geganta de Sarrià-Sant Gervasi, Laieta, arribant a peu, a la gran trobada del dia.
Un moment d'intimidat, abans de ficar-se de ple en la disbauxa.

Animant als veïns (i veïnes) amb el Ball de Gegants i el grup de percussió. Bent mirat, deu ser una descàrrega d'adrenalina considerable..
La Laieta, buscant pis per la zona?. Millor tornar a la seva torre de tota la vida, de Sarrià. El nyap dels nous fanals, desentona amb els arbres i flors del darrera.
Els Gegants, contemplen la festa. Potser enyorant altres temps...
Trobada entre els Gegants de Sarrià-Sant Gervasi, el Gervasi i la Laieta, i els de Gràcia, en Pau i la Llibertat els més macos de tota les colles geganteres, que hagi vist fins ara (i n'he vist bastants).
Aquestes curioses fulles a l'arbre, són el resultat del "confeti" que han llençat. S'ha quedat tot enganxat en aquest arbre. Una mica més d'ombra si que donarà així, perquè el que és la (inexistent) resta...
Els de l'Esplai Josepets, han profitat per treure's uns calerons (pels campaments), venent rams de llorer a 1 €.
Feia temps que no veia tanta gent en l'esglèsia, i més en Diumenge de Rams. Alguns iaios comentàven que el capellà estaria content...

Panoràmica de la festa d'inauguració de la plaça. Xocolatada (els melindros eren pels matiners), gegants, trabucaires, tallers de pintura per nanos, espectacles infantils, fonts posades en marxa, contenidors que ja funcionen, ascensor en el metro després de mooooolts anys, etc.

L'arribada triomfal de l'alcalde Hereu, rebut de diferents maneres . Hi havia tres o quatre que portaven unes pancartes demanant més verd i menys plaça dura (una mica cutres i poc vistoses, tot s'ha de dir) i com que una té vena de periodista els he preguntat qui eren. Un d'ells m'ha dit que de les joventuts de Convergència i ha comencat a dir-me que no els agradava la plaça, tan grisa i sense verd...ells, que no eren ni del barri!!. En broma, l'he dit que tot era fer politica, oi?. En el discurs, també hi ha hagut xivarri, però no eren gaires.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Sempre torna


Sempre torna. En el moment menys inesperat. Sobtada i sigilosament, sense que m'adoni,...Recordant-me el mal que és capaç de fer. I el que va fer. Turmentant-me cada segon de la meva existència. Sabent on pot fer-me més mal. Perseguint-me al llarg del temps i de l'espai. Intentant posar-se davant meu. Fent-me creure el que no és.

Cada vegada té menys força com per derrotar-me. Cada vegada menys.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Edmund Blair Leighton

The Accolade, Edmund Blair Leighton, un dels pintors prerafaelites que més m'agraden. Primer em vaig comprar, i fer, el puzzle de 2000 peces i desprès vaig descobrir a l'artista. Aquesta fantàstica pintura, representa tot el que m'agrada...